joan-alsinaAra que està de moda ser qui no s’és. Que fa de socialment implicat identificar-se amb causes que el món mediàtic escampa, tot i desconèixer-les total i absolutament. Que amb una cartolina i un paper ja fa per estar “amb els bons”.

Ara que tanta gent diu que s’identifica totalment, absolutament, íntimament, sense limitacions, obsessivament, si m’ho permeteu, amb gent que ni tan sols coneixen, han conegut o s’haurien interessat mai a conèixer si un mitjà de comunicació, un youtube viralitzat o un #trendingtòpic no els n’hi haguessin donat volada. Ara que semblem tots plegats tan sensibilitzats amb el patiment dels altres. Vull llençar un crit contra el que em sembla la manifestació d’hipocresia col·lectiva més important de la història.

La tecnologia, l’accessibilitat a la informació de forma global, general i immediata fan fàcil associar-se amb moviments de protesta per fets puntuals, de ben segur injustos, tràgics i a evitar, però que ens afecten més per què estan a prop que per què realment ens hi identifiquem.

Les darreres setmanes en estan oferint diverses possibilitats de sensibilitzar-nos, identificar-nos, transmutar-nos (“jo sóc…”) en altres persones i col•lectius que han patit situacions tràgiques. Curiosament, ho hem fet de formes força diferents, depenent sobretot, de quant de prop ens arriben.

L’assassinat de periodistes del setmanari Charlie Hebdo va provocar que, durant uns dies, tots fóssim Charlie. Inclús aquells que mai no n’havien sentit parlar d’aquesta publicació, Inclús aquells que encara no saben de què parla aquesta publicació. Grans manifestacions de dol públic i massiu. Força imatge de protesta global contra, al final, el que molts considerem una amenaça cap a la nostra integritat, més que, probablement, contra els fets ocorreguts en sí. Un crim contra la llibertat d’expressió? No ho crec. I no es tracta d’iniciar un debat sobre on acaben les llibertats d’uns i comencen les dels altres. Un assassinat brutal, animal, salvatge. Un atemptat contra la vida de persones per causes d’ideologia. Punt.

Molt poca gent havia sentit parlar de Patricia Heras fins que es va passar el documental “La Ciutat Morta” pel canal 33 la setmana passada. Parla d’una història força preocupant. Parla d’impunitat i d’injustícia amb un doble final tràgic. El del guàrdia urbà, agredit, i el de Patricia, suïcidada. Per uns moments tots varem ser Patricia i la corrupció als estaments policials de Barcelona va passar a ser motiu de preocupació número ú. Però realment algú està treballant en esbrinar, no aquest cas en qüestió, sinó el problema real? Algú ha endegat una investigació com cal per tal de treure a la llum el funcionament de la nostra justícia de base (el trinomi guàrdia urbana-mossos-jutjat de guàrdia)?

Encara no he vist cap foto de ningú amb una cartolina al pit on so pugui llegir “Jo soc Alberto” , en al·lusió a la recent i sospitosa mort d’Alberto Nisman, el dia abans que havia de presentar una querella contra la Presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, per l’encobriment de la participació de l’Iran a un atemptat contra el Centre Jueu AMIA, l’any 1994, amb resultat de 85 morts. És clar, l’Argentina queda molt lluny i el Sr. Nisman és un fiscal.

Els atemptats de Boko Haram a Nigèria i ara al Camerún no semblen interessar tant. Sembla que no és guai identificar-se amb un problema religiós quan la víctima és pacífica. Els nombres de morts i segrestats son esfereïdors. Però en parlem poc. És clar. És lluny. És l’Àfrica. No és “cool”.

Vivim en una societat superficial que, a base de tecnologia i broadcasting cada dia és més superficial. És més important la imatge, el selfie, que el fons.
Potser que ens ho fem mirar, tots plegats, i que ens centrem en ser realment qui som.

I que puguem ser cada dia una mica millors.

Joan Alsina, empresari i soci-director d’ACCESO Corporate Partners

Article publicat a Tot Sant Cugat, 21 de gener de 2015