Em deia un amic alt directiu d’una gran empresa: diguis el que diguis seràs mal interpretat. I un altre: aquest tema és d’una transcendència i sensibilitat tan profundes que sempre estaràs assumint un risc enorme. O: hem d’estar totalment al marge de qüestions polítiques (ja sigui de manera directa o indirecta). Com que no puc oblidar unes acotacions de l’ historiador Toynbee quan especifica l’origen de la paraula grega idiotés: el que no s’interessa per la política, m’arriscaré.
Em vaga doncs recopilar sumàriament diferents posicions que he escoltat dels empresaris.
1. L’abstenció total: l’empresari no s’ha de ficar en política i per tant ha de callar, sovint amb una variant: “Malgrat que ja saps el que penso…”, sigui en un sentit o en un altre. En aquests casos intervenen factors empresarials molt comprensibles com ara la por a perdre mercat, la dependència de les centrals a Madrid, l’amenaça encoberta de pèrdua d’ajuts o subvencions, etc.
2. El compromís decidit: Catalunya serà millor si s’independitza. Més habitual en petita i mitjana empresa, molt suportada en l’anàlisi d’experts i poc combatuda per els contraris de manera raonadament convincent. També es dona naturalment –en menor mesura- l’empresari “compromès” que considera prudentment que “això ens portarà al desastre”.
3. Els nombrosos graus intermedis. Uns treballen per a estendre ponts –terrestres o aeris-, altres només prediquen l’entesa, o fins i tot van d’un costat a l’altre perquè el tema els supera.
4. Els que barregen els diferents pensaments o els canviarien “si…”. El còctel es complementa transversalment amb una gravíssima confusió que identifica –deliberadament o no- el dret a decidir amb l’ independentisme.
Encertadament o no, d’aquestes premisses se’n pot deduir un element comú a tots. L’empresari sigui “apolític”, “compromès”, “pactista” o “condicionador” el què finalment busca és l’estabilitat i un marc cert per a poder dur a terme eficaçment els seus objectius empresarials.
